Pepet de les Planes tenia el càrrec de capità del CF Begues que anava aparellat a la responsabilitat de contactar amb equips interessats a jugar partits de futbol - moltes vegades els jugadors eren transportats amb el camió que conduïa el propi Pepet - mentre que el seu germà Julià es cuidava de la gestió administrativa.

La voluntat dels germans Ventura i de tots els jugadors de l’equip no hauria estat suficient si no haguessin tingut el suport de persones que els agradava el futbol, encara que no el practiquessin, junt amb ells es faria possible que aquell agosarat projecte anés endavant.

A una d’aquestes persones, recordant els primers temps del CF Begues, cal dedicar-li una menció especial, es tracta d’en Dimàs l’espardenyer, que amb una cama tallada que el privava de practicar el futbol pel qual sentia una gran passió, col·laborava amb l’equip cosint les pilotes (que eren molt cares i difícils d’aconseguir) i confeccionat les banderes del club.

En els primers anys de la seva existència el CF Begues, no tenia fixat un calendari de competicions, sinó que es jugaven partits amb els pobles veïns amb motiu de celebracions locals, entre la que destacava la Festa Major, que no resultava completa si no s’oferia l’espectacle de veure disputar un trofeu, entre l’equip local i un de foraster.

Els pobles veïns de Cervelló, Vallirana, Olesa de Bonesvalls i Sant Climent no s’havien pogut sostreure a l’atracció que el futbol despertava i també en aquests pobles es formarien equips que jugarien en camps de futbol improvisats com a Begues. Tot aquell jovent corria darrere una pilota tractant d’imitar a les grans figures que en aquell moment brillaven en el firmament futbolístic del país, on Samitier era l’estrella indiscutible.

La rivalitat entre els equips dels pobles veïns, sobretot amb Olesa i amb Sant Climent, motivarien de tal manera els jugadors beguetans que no s’escatimarien esforços per tal de desplaçar-se allà on s’havia decidit celebrar un partit. Moltes vegades la rivalitat arribava a nivells tan alts de bel·licositat que els de Begues eren foragitats a pedrades d’aquests pobles si no havien acabat abans amb veritables batalles campals.

El trajecte, l’havien de fer en tartana o a peu i a la tornada ja era fosc, moltes vegades per camins de ferradura. Això feia patir les mares que no entenien gaire l’entusiasme dels seus fills i per això alguns d’ells acabarien per tenir prohibit jugar al futbol.

Tornar