Després d’una primera època de futbol amb una participació més o menys continuada i organitzada, la Guerra Civil (1936-1939) va interrompre tota activitat esportiva i va precipitar la retirada del futbol dels germans Ventura.

El futbol no va desaparèixer del tot. La memòria popular encara recorda la celebració d’algun partit amistós en temps de guerra entre aficionats beguetans i els militars del camp de reclutament instal·lat en el terme. Jugaven en un improvisat camp de futbol situat a la Collada.

Després de la guerra, el CF Begues va esdevenir una secció més del Frente de Juventudes, sota la presidència de l’alcalde, però sense la vitalitat que l’havia caracteritzat en els primers anys de la seva vida esportiva. El futbol quedava temporalment relegat. Els envelats esdevingueren els llocs d’esbarjo i els escenaris preferits de les festes majors, on joves i grans intentaven oblidar els malaurats anys passats practicant els balls de saló seguint la moda del moment.

A partir de 1948 comença a tornar-se a pensar en el futbol, en el programa de les Festes d’Estiu d’aquest any es troba l’anunci d’un partit que s’havia de celebrar entre el CF Begues i el Gavà. D’alguna manera es pot dir que era l’inici d’una refundació del futbol beguetà.

Havien passat els primers i difícils anys que seguiren a la finalització de la Guerra Civil, la revifalla del CF Begues es va produir arran d’una reunió d’amics de tretze o catorze anys, reunits al local de la Falange. Aquests eren: Jordi Lluís Viñas, Joan Mitjans Gaspa, Carles Motis, Marcel Ventura Fañanas (fill de Pepet de les Planes). Aquests joves varen contactar amb altres joves (i no tan joves) com: Albert Ollé Munné, Isidre Ollé (ca la Vitòria), Joan Ollé Marcé (cal Barreres), Jordi Guasch Paucirerol (cal Forner), Vicenç Garcia Mena, (del Mas Roig), Joan (Canari), Jordi (ca la Cisqueta), Josep Petit Surribas i Jaume Petit Surribas (de cal Vidu).

Tota aquesta colla, en no tenir camp per jugar, varen parlar amb el Sr. Sadurní Vendrell Vendrell per veure si els deixava uns terrenys per construir el camp. Els va deixar uns terrenys sobre l’era de cal Xanco, que es varen ajuntar amb el que ja havia estat utilitzat com a camp de joc dels nois del carrer Nou i voltants.

Aquestes terres tenien molts desnivells i moltes pedres. Aleshores els jugadors, juntament amb la resta de jovent del poble, es van dedicar a despedregar-lo i anivellar-lo una mica.

Els pals de les porteries es feren de quatre pins tallats de la finca de can Sadurní i els travessers, dues llates que es van comprar al fuster (l’avi del Cisco).

L’equip dels jugadors se l’havia de pagar cadascú de la seva butxaca. A l’hora de triar les samarretes no varen tenir gaires manies i les varen escollir amb els mateixos colors que tenia l’Athletic de Bilbao perquè eren més barates, potser el més important per a ells en aquells moments era poder jugar més que pensar en recuperar els vells colors del club. Per canviar-se anaven a la quadra de cal Xanco.

Coincidint amb el renaixement del CF Begues, l’any 1948 es va produir un esdeveniment de caràcter cívic, el 14 de novembre era reconegut i declarat fill adoptiu del poble, Camil Riu Crossi, president del CD Júpiter de Barcelona i industrial tèxtil que estiuejava a Begues. Foren moltes les vegades que per la Festa Major el CD Júpiter es desplaçaria a Begues contribuint en el lluïment de les festes patronals.

El president del club barceloní, en el decurs d’algun d’aquests partits amistosos es va fixar en les qualitats esportives d’un jove i prometedor jugador del CF Begues, Daniel (de cal Micolau), i el va fitxar per al CD Júpiter, equip amb qui jugaria diverses temporades.

Tornar